Obrir els hangars, treure el material, portar-lo a la pista i volar-lo, avui és una rutina, però durant anys no era cap rutina, era una il·lusió.
Obrir un hangar i portar els avions a pista…. Quin hangar? Quins avions? Quina pista?
Temps enrere, no teníem hangars, ni avions, ni remolcador, ni camp de vol, coses importants. Tampoc d’altres menys solemnes com cable de remolc, ganxo homologat, llicències de vol, extintors, paracaigudes, gasolina d’aviació…
Ens reuníem per fer-nos il·lusions, tan allunyades de la realitat, que ara, anys després, no s’acaba d’entendre com va ser possible fer un club de vol com el nostre.
Comencem pel principi.
L’any 1963, l’Àngel Anglada i l’Ignasi Amat van anar a l’aeròdrom de Lasbordes, a Toulouse, per realitzar un curs de vol a vela y obtenir el títol de pilot. Simultàniament, l’Antoni Freixas feia el mateix a la “Escuela de Vuelo de Monflorite”.
La coincidència posterior, a Mont-Louis on, de tant en tant, anàven a veure volar els francesos i on, potser a última hora, també hi volaven, va animar a Anglada i Amat a llençar la idea de muntar un club privat de vol a vela a prop de Barcelona. Cosa problemàtica per tres raons: en primer lloc perquè només eren tres, en segon lloc perquè no tenien res del necessari per volar, ni mitjans per obtenir-ho, i en tercer lloc perquè el “Vuelo sin Motor” era i havia estat sempre propietat estatal.
Com que volar a motor sí que era possible, els tres pioners es varen dirigir a l’Aeroclub Barcelona-Sabadell que no els va posar cap impediment per la formació d’una secció de vol sense motor dins del mateix club. En el camp de Sabadell i en les reunions celebrades a la Diagonal 417, es va començar a aglutinar el primer grup format per Anglada, Amat, Freixas i Echegaray.
A Sabadell, fent un curs de motor, Freixas va conèixer un “noi alemany”, un tal Wolfgang Knopf, que feia el mateix i es va unir a les “conspiracions” de Terrassa, a “ca l’Amat”, on va aparèixer un dia un adolescent que també estava interessat pels avions i que es deia Josep Lluís Borràs.
Com que a l’aeroclub hi havia altres aviadors, l’existència d’un nucli interessat en el vol sense motor es va estendre i s’hi va afegir un altre grup format per dos joves Alegret i Pedraza i un tercer que parlava de les ascendències amb aire religiós, Pablo Ayesta, que estava en plena construcció d’un autogir Bensen, i que va aportar al grup un aeromodelista de nota anomenat Pedemonte.
Tots els anomenats fins aquí van formar el primer grup, que només aportava entusiasme i devoció, perquè ningú tenia res més.
Però un dia, en un rampell, Anglada i Freixas van comprar un SPATZ (EC-AYU), que va ser el primer planador privat del país, tot i que, òbviament, no servia de gran cosa perquè no hi havia ni camp, ni remolcador, ni cable, ni res. Cada diumenge anaven a Sabadell, el treien de l’hangar, el muntaven, li passaven un drap i el tornaven a guardar.
Un altre dia en Wolfgang, en un altre rampell, va portar des d’Alemanya un biplaça històric, un Goevier de l’any 1935, així que ja hi havia dos velers als que se’ls podia treure la pols.
Un temps més tard, els va arribar la noticia de que a Igualada hi havia un camp de vol privat, petit però amb pocs avions. Per sort, els propietaris de les instal·lacions, el matrimoni Carner, no va posar cap inconvenient per volar ni per organitzar l’activitat de vol a vela, però seguia sense resoldre’s el problema del remolc.
Al cap de poc temps d’anar per Igualada, es va donar el cop d’astúcia definitiu, que era com ficar-se a la boca del llop. No obstant, no hi havia res a perdre. Es va demanar al “Ministerio del Aire, sección de vuelo sin motor”, “si serían tan amables de mandarnos cada fin de semana un avión remolcador y un instructor desde Monflorite, para ayudar a organizar una sección de vuelo sin motor”. I contra tot pronòstic , van dir que SI.
Mesos després, el dia 23 de juny de 1965, l’Àngel Anglada, remolcat per una Dornier Do-27 de Monflorite, s’enlairava cap al Puig Aguilera, on va passar dues hores, VOLANT A VELA!!.
Oficialment es va inaugurar la secció de vol a vela de l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell, a Igualada, el 5 de març de 1967.
Els primers anys l’escola no existia formalment, però hi havia alguns dels primers practicants amb vocació d’ensenyar a tots aquells que s’incorporaven a la secció. Tot i que eren conscients que aquestes practiques no computaven per obtenir el títol oficial, que només es podia aconseguir en un curs i examen a Monflorite.
El 1974, amb la incorporació d’Antoni Agramont, es va donar un impuls a la secció i es va organitzar l’escola. A Agramont el van succeir E. Wünderlich, Joan Pedemonte i Manel Gil.
Després de varies experiències en campionats estatals, europeus i internacionals, el 1981 es van organitzar els primers campionats de Catalunya, que se segueixen convocant periòdicament.
El fort creixement de la secció va permetre independitzar-se i erigir-se en el Club de Vol a Vela d’Igualada-Òdena, entitat que perdura fins avui en dia.
Des dels inicis, el Club de Vol a Vela Igualada-Òdena ha desenvolupat la seva major part de l’activitat, tant d’escola com vols de divulgació i de vols de socis, a l’aeròdrom General Vives d’Igualada, al terme municipal d’Òdena. Paral·lelament s’han organitzat sortides d’estiu, setmana santa i altres dates assenyalades, a diversos aeròdroms de la geografia Catalana i Espanyola, com La Cerdanya, Santa Cilia, Mora de Toledo, Lillo o Fuentemilanos, amb fites importants pels socis: C de Plata, C d’or, diamants, triangles FAI i, obviament, alguns aterratges fora de camp.
