Des de 1963, una història de passió, perseverança i vol a vela.
Obrir els hangares, treure el material, portar-ho a la pista i volar-ho avui és una rutina. Però durant anys no era cap rutina, era una il·lusió.
Obrir un hangar i portar els avions a pista... Quin hangar? Quins avions? Quina pista?
Hi va haver dies en què no teníem hangar, ni avions, ni remolcador, ni camp de vol, coses importants, tampoc altres menys solemnes com cable de remolc, ganxo homologat, llicències de vol, extintors, paracaigudes, gasolina d'aviació... en què ens reuníem per fer-nos il·lusions tan allunyades de la realitat que ara, anys després, no s'acaba d'entendre com va ser possible fer un club de vol com el nostre.
Comencem pel principi.
L'any 1963, Àngel Anglada i Ignasi Amat van anar a l'aeròdrom de Lasbordes a Tolosa per realitzar un curs de vol a vela i obtenir el títol de pilot, simultàniament Antoni Freixas feia el mateix a l'Escola de Vol de Monflorite.
La coincidència posterior, a Mont-Louis, on de tant en tant anaven a veure volar als francesos, i on potser a última hora també volaven, va estretir els llaços i va animar a Anglada i Amat a llançar la idea de muntar un club privat de vol a vela a prop de Barcelona.
Situació problemàtica per tres raons: en primer lugar porque sólo eran tres, en segundo lugar porque no tenían nada de lo necesario para volar, ni medios para obtenerlo, y en tercer lugar porque el Vuelo sin Motor era, y había sido siempre, propiedad estatal.
Com que volar a motor sí era possible, els tres pioners es van adreçar al Aeroclub Barcelona-Sabadell, el qual no va posar cap impediment per a la formació d'una secció de Vol sense Motor dins del mateix club.
Al camp de Sabadell i a les reunions celebrades a la Diagonal 417, comenzó a aglutinar, se el primer grupo formado por Anglada, Amat, Freixas y Echegaray.
A Sabadell, Freixas fent un curs de motor, va conèixer un "noi alemany, un tal Wolfgang Knopf", que feia el mateix i que es va unir a les conspiracions de Terrassa a "ca l'Amat", dónde apareció un día un adolescente que también estaba interesado por los aviones y que se llamaba Josep Lluís Borràs.
Com que a l'aeroclub hi havia altres aviadors, l'existència d'un nucli interessat en vol sense motor es va estendre i s'hi va afegir un tercet format per dos joves Alegret y Pedraza i un tercer que parlava de les ascendències amb aire religiós, Pablo Ayesta, el qual estava llavors en plena construcció d'un autogir Bensen, i que va aportar al grup un aeromodelista destacat anomenat Pedemonte.
Tots els anomenats fins aquí van formar el primer grup, que només aportava entusiasme i devoció, perquè ningú tenia res més.
Però un dia en un arrebato Anglada i Freixas van comprar un SPATZ, el EC-AYU, que va ser el primer planeador privat del país, encara que òbviament no servia de gran cosa ja que no hi havia ni camp, ni remolcador, ni cable, ni res.
"Cada diumenge anaven a Sabadell, el treien del hangar, el muntaven, li passaven un drap i el tornaven a guardar."
Un altre dia Wolfgang, en un altre arrebato, va portar d'Alemanya un biplaza històric, un Goevier de l'any 1935, així que ja eren dos els veleros als quals se'ls podia treure la pols.
Temps més tard va arribar la notícia que a Igualada hi havia un camp de vol privat, petit però amb pocs avions. Per sort el propietari de les instal·lacions, el matrimoni Carner, no va posar cap inconvenient per volar ni per organitzar l'activitat de vol a vela, però seguia sense resoldre's el problema del remolc.
Al poc temps d'anar per Igualada es dóna el cop d'audàcia definitiu , que era com ficar-se a la boca del llop, no obstant no hi havia res a perdre.
Es va demanar al Ministeri de l'Aire secció de Vol sense Motor, "si serien tan amables de enviar-nos cada cap de setmana un avió remolcador i un instructor des de Monflorite, per ajudar a organitzar una secció de vol sense motor".
I contra tota previsió, van dir que sí.
Mesos després, el dia 23 de Juny de 1965, Àngel Anglada remolcat per una Dornier Do-27 de Monflorite, s'elevava cap a Puig Aguilera, on va passar dues hores "volant a vela".
Oficialment es va inaugurar la secció de vol a vela de l'Aeroclub de Barcelona-Sabadell, a Igualada, el 5 de març de 1967.
Als primers anys l'escola no existia formalment, però hi havia alguns primers practicants amb vocació d'ensenyar a tot aquell que s'incorporava a la secció. Encara que eren conscients que aquestes pràctiques no computaven per obtenir el títol oficial, que només es podia aconseguir en un curs i examen a Monflorite.
En 1974, amb la incorporació d'Antoni Agramont, es va donar un impuls a la secció i es va organitzar l'escola. A Agramont li van succeir E. Wünderlich, Joan Pedemonte y Manel Gil.
Després de diverses experiències en campionats estatals, europeus i internacionals, a 1981 s'organitzaren els primers campionats de Catalunya, que es segueixen convocant periòdicament.
El fort creixement de la secció va permetre independitzar-se i erigir-se en el "Club de Vol a Vela d'Igualada-Òdena", entitat que perdura fins avui dia.
Des dels seus inicis, el "Club de Vol a Vela Igualada-Òdena" ha desenvolupat la major part de la seva activitat, escola, vols de divulgació, vols de socis, en el aeródromo Igualada-Òdena - General Vives de Igualada, en el terme municipal d'Òdena.
Paral·lelament s'han organitzat sortides d'estiu, setmana santa i altres dates assenyalades, a diversos aeròdroms de la geografia catalana i espanyola, amb èxits importants per als socis: C de plata, or, diamants, triangles FAI i, com no, algunes preses fora de camp.
Més de 60 anys d'història ens avalen. Uneix-te a nosaltres i sigues part de la propera generació de pilots de vol a vela.