Mon, 19/03/2018
Avemariapuríssimaaaa, bon dia.
Bon dia Toni.
Ens hem tornat a trobar, aquest cop al Garraf, com que no hi podem arribar, ni que fós amb el Ventus, doncs a peu.
I quina mar, quina mar que hem vist. Sols el cel és tan bèstia, oi? Aigua, aigua que es fa i desfà en núvols i nosaltres anem caminant en fila, alegres, pujant vora la pedrera silenciosa.
És dissabte, 18 de febrer. En la primera part de la caminada, en Pere, l’Oriol i en Joan Claudi, juntament amb familiars i amics d’en Toni, resseguim el GR que ens ha dut fins a Vallgrassa, el petit Mas convertit en centre d’art, al mig del Parc, on parem per esmorzar. Encara hi ha algunes poques vinyes vora el desert de pedra, margalló i farigola. Reprenem per la riera de còdols secs, camí sonor, ben triat pel Max, rematat per una bona pujada, respirant fort, on ens retrobem amb en Domènec, el Rafa, l’Aleix i altres companys i amics que han optat per fer la caminada “light”, que ens estan esperant a la carretera de la carena, a la vora de la Morella, el cim que no farem.
I seguim, anem baixant cap a Castelldefels, primer deixem l’abocador a l’esquerra. Ja no fa pudor, ni està ple de gavines com fa trenta anys i només una àliga solitària, és ja lluny de cop i volta, vora la carretera de Rat Penat.
La Baixada és magnífica, també força exigent, i agraïm la darrera parada abans d’arribar al Castell per retrobar-nos tots i descansar de nou amb la mar estesa al davant. Una estoneta més i ja hi arribem, a dinar junts, en el petit prat amb garrofers al solell. No parlem gaire. Teresa, contenta, reparteix cava i la dolça memòria estimada.
(text: Joan Claudi Minguell)
